Bad good girls

KÜMMERLING-MEIBAUER, B. (2012), “‘Bad good girls’ in der internationalen Kinderliteratur. VomBilderbuch bis zur Young Adult Novel”, en Möhrmann, Renate (Hrsg.), Rebelisch, verzweifelt, infam. Das böse Mädchen als ästhetische Figur, Bielefeld: Aisthesis Verlag, 2012

Bettina Kümmerling-Meibauer demostra en aquest article que cada cop hi ha més títols amb referències a nenes dolentes. Les protagonistes tenen generalment entre 12 i 16 anys, demostren un comportament contestatari contra qualsevol autoritat, diuen disbarats, no es deixen intimidar i fan entremaliadures. En resum són una espècie de barreja de les protagonistes d’Enid Blyton i Pippi Langstrumpf. Els autors pretenen o bé compensar la maleducació amb característiques positives com
la generositat o l’altruisme, o bé explicar-la i trobar-li una raó. Ja Astrid Lindgren havia de suavitzar la proposta original de Pippi perquè era massa “dolenta”. Sembla què les nenes dolentes només poden existir si són fills de dolents, formen part d’un grup de nois o s’assemblen a ells, són maltractats, etc.

La protagonista dolenta ja existia en el segle XIX. Normalment amb finalitats educatives, demostrant justament com les nenes no haurien de ser. Ethel’s Adventures in the Doll Country (1880) és una excepció, ja que no és castigada de cap forma pel seu mal comportament. En Der Trotzkopf (1880) podem veure molt bé com acceptem el mal comportament de la protagonista, gràcies a la simpatia que el lector estableix amb ella. La protagonista de Little Women (1868) és el que entre els nois s’anomena tomboy en la Literatura anglosaxona, nens contestataris i entremaliats. Tots aquests protagonistes no són ni realment dolent ni realment bo, en el sentit de la Literatura infantil didàctica-moral. Són protagonistes més vives i autèntiques que els caràcters més plans. No obstant això, les good bad girls s’adapten, en contrari a les seves contrafigures masculines, finalment a la societat.

Trobem aquestes figures característiques també en els àlbums il·lustrats. Julius Lütge i Franz Maddalena van escriure Struwwelliese l’any 1890, desgraciadament sense l’humor del seu equivalent masculí i així reduint-se a una obra purament pedagògica. En la sèrie d’Eloise (1955-2002) d’Hilary Knighti Kay Thompson podem contemplar com la il·lustració fa el contrapès al text. Als Mama noch ein braves Mädchen war (2000) de Valérie Larrondo i Claudine Desmarteau desmitifica les mares que sempre havien fet tot correctament. I Barbara Bottmer i Peggy Rathamn demostren en Bootsie Barker Bites que les nenes també juguen bruts.

També esmenta les diverses paròdies dels contes tradicionals. Més sobre aquests exemples i sobretot sobre les transformacions de la caputxeta vermella es pot llegir en les investigacions de Sandra Becket Recycling Red Riding Hood (2002) i Red Riding Hood for All Ages (2008).

Kümmerling-Meibauer menciona, per acabar, aquests exemples de la Literatura Juvenil en què la protagonista no és només maleducada sinó realment violenta i fins i tot una assassina. Però també en aquests casos hi ha el raonament social que explica com la protagonista ha acabat d’aquesta forma. En fi una nena dolenta, simplement dolenta, sense més explicacions, no pot existir en la Literatura Infantil i Juvenil.