DURAN, Teresa
(2010), “Efectos y afectos derivados de la lectura visual del libro-álbum”, en
Teresa Colomer, Bettina Kümmerling-Meibauer i María Cecilia Silva-Díaz (ed), Cruce
de miradas: Nuevas aproximaciones al libro-álbum, Caracas: Banco del Libro, 2010
Teresa Duran
presenta amb aquest assaig l’ús de l’àlbum il·lustrat com a eina per
l’aprenentatge textual, aritmètic, espacial i temporal, coneixements bàsics en
l’Era de Comunicació. Segons ella l’àlbum encaixa bé en l’Era Postmoderna “por
su peculiar complementaridad interrelacional entre texto e imagen”, com cita a
David Lewis. Aquest gènere té una lectura singular, diferent d’altres llibres,
que sorgeix de la múltiple lectura que proposa aquesta relació intermedial.
Abans d’entrar
en la singularitat de la lectura dels àlbums, Duran defineix l’acció de llegir.
Llegir, en primer lloc, és l’acte de descodificar signes (visuals, gestuals,
fònics, tonals, olfactoris, pictòrics, etc.), però també interpretar-los. Els
estudis semiològics fan èmfasi en la diferència entre el potencial d’un signe i
el d’un símbol. Un text fa la funció de signe, designa i crea així un pont
entre la raó i la realitat, basant-se en la intelegència racional. Una imatge
fa la funció de símbol, al·ludeix, i crea així un pont entre l’inconscient i la
realitat, basant-se en la intuïció i la intel·ligència emotiva.
Llegir un àlbum
dóna espai a la imaginació, però imaginar, com llegir cal ser après. Vigotskii
estableix els següents quatre punts sobre la facultat imaginativa:
- L’activitat creadora de la imaginació es troba en relació directa amb l’experiència de cada persona
- L’experiència pot ser adquirida a través d’altres i per tant no ha de ser personal, potser aliena
- Tots els sentiments i emocions poden ser representades en determinades imatges i a la viceversa les imatges provoquen sentiments i emocions en nosaltres
- L’edifici erigit per la fantasia pot representar alguna cosa completament nova, no existent, i a l’hora de ser plasmat es converteix en real, en una nova experiència
Una persona
seria imaginativament competent quan pot establir una relació dialèctica entre
allò “senyaladament” vist i allò “significativament” vist. Aquesta és la clau
perquè els àlbums són més que una tipologia de llibre, és una forma de llegir.
Ja que es llegeixen a partir de la simbiosi dels elements de l’àlbum
(il·lustració, text, tipografia, format, color, composició, mida, etc.)
senyaladament i significativament vist i crea així un diàleg en la ment del
lector. No s’ha d’oblidar que la lectura (de qualsevol gènere) sempre crea una
dialèctica, però el fet d’afegir-hi un element més en el cas de l’àlbum, canvia
aquesta lectura, es converteix en hipertextual.
També la lectura
d’imatges s’ha d’aprendre. Fa falta un mediador que introdueix al nen en el seu
significat. Segon Vincent Jouve la comprensió d’un text, i Duran hi afegeix la
comprensió de la imatge, pot basar-se en quatre efectes retòrics:
- Analogia: alt grau de similitud entre el text i/o imatge i l’experiència del lector
- Apropiació: el lector pot establir nexes de similitud entre el llegit i viscut
- Estranyament: la dissimilitud és superior a la similitud
- Refutació: el lector rebutja acceptar el text i/o imatge a ser tan diferent de la seva experiència.
El cas ideal
seria perdre el refús i convertir tot estrany en una experiència pròpia.
Mitjançant de la refutació s’aconsegueix la reafirmació del nostre gust
estètic.
Amb
l’encreuament de les lleis de Jouve i Vigotskii l’autora ens demostra la
dialèctica entre la recepció lectora i la competència imaginativa, que l’àlbum
potencia.
Finalment volem
afegir els àlbums analitzats per Teresa Duran, segons els quatre enfocaments
mencionats.
Abecedaris
Els primers
abecedaris que es van publicar eren merament memorístiques, la lletra
representava el fonema. Però de seguida foren publicats els primers llibres que
associaven el signe alfabètic amb una paraula representativa de forma icònica,
l’arbre amb l’a, el baül amb la b, la casa amb la c, etc. Cada època tenia les
seves associacions, hi ha, per exemple, un abecedari força interessant de la
revolució francesa que associava, per exemple, l’a amb Assamblée Nationale i la j amb Jean Jacques Rousseau. També varien les
interpretacions culturals, el que dificulta traduir-los en altres llengües, ja
que els noms de les representacions icòniques no coincideixen sempre amb les
lletres.
A partir dels anys 80 apareixen les
associacions de la forma tipogràfica amb les imatges, així es relaciona la
lectura i l’escriptura. Hi trobem exemples com els de Jeff Dean Capital
Letters in Dane County (1989), Les
mots ont des visages (1999) de Joël
Guénoun, ABC (2000) de Gervais i
Pittau o Signes de maisons (2003)
de Martin Jarrie.
Teresa Duran aporta com a últim exemple l’obra Tout
un monde (2000) de Katy Couprie i Antonin
Louchard, que desenvolupa la idea de llegir és associar, aportant reguitzells
d’associació basant-se en les percepcions sensorials que porten a encadenar una
percepció emocional amb una altra. Un exemple seria llet > vaca > prat
> prat segat > barba > cactus > etc. És un àlbum amb una riquesa
il·lustrativa, més de 400 pàgines amb 250 tècniques diferents, que introdueix
els lectors en la lectura semiològica, més que la descodificació textual dels
signes alfabètics.Numeraris
En aquest apart
presenta una sèrie de numeraris (com anomena l’autora aquests àlbums que
presenten els números, arrimant-se al nom d’abecedaris) que introdueixen els
lectors en els símbols numèrics, en l’aprenentatge de la suma, resta i
multiplicació, així com en les lleis físiques.
Little 1
(1962) d’Ann i Paul Rand, introdueixen per primer cop el 0, creant una empatia
amb el lector, en els numeraris.
Mouse Count
(1991) de Ellen Stoll Walsh, apropa el lector a la comprensió del valor
acumulatiu, proposant el conte endavant i enrere dels ratolins que apareixen. Fünfter
sein (1997) de Ernst Jandl i Norman Junge,
introdueix la resta a través d’un relat de potent impacte emocional. I El
misterioso jarrón multiplicador (2005) de
Misumasa Anno, juga, com el nom ja diu, amb la multiplicació.
L’altalena
(1961) de Enzo Mari és un exemple de la física visualitzada, que juga amb la
forma, la quantitat, la massa, el pes i l’equilibri. En aquesta línia proposa
Taro Miura amb Ton (2004), un joc
amb la força, el pes i la tracció.
Anne Bertier juga en Chiffres en Tête (2006) amb la tipogràfica i geometria dels números,
creant rostres formats per les xifres amb un hàbil plegat de les pàgines.
Sobretot els
exemples de Chiffres en Tête i Tout
un monde demostren una forma innovadora i
més artística d’introduir els nens en la lectura i comprensió de símbols. Es
distancien d’aquests exemplars que van més a la mà de l’ensenyança escolar
d’aprendre a llegir i contar, i opten més per l’exploració profunda de les
opcions que ofereix el llenguatge visual.
Temps
En el primer exemple podem trobar llibres com L’albero (1973) de Iela Mari, que utilitza el concepte de Vita
mutandis i demostra com al pas del temps,
d’un any, a través de les quatre estacions i el mateix escenari, un arbre. En
la mateixa línia trobem Die Veränderung der Landschaft (1973) de Jörg Müller, que pintava el mateix
paisatge cada tres anys. El concepte de la Vita breve trobem en l’àlbum Roule, ma poule (2003) de Brami i Cachin, que compara el cicle de la
vida amb el desenvolupament d’un espectacle circense.
L’ús de la seqüenciació és el més habitual en
el gènere i el trobem en quasi tots els àlbums. Un exemple de poesia visual és
el pop-up de Katsumi Komagata Blue
to blue (1994) on narra l’aventura
reproductiva del salmó en un joc d’encunyacions i textures.
Devine qui
fait quoi (1999) de Gerda Muller és un
exemple on l’autor combinen el moviment i el moment. La imatge d’escenaris
demostren petjades del passat, que permeten al lector seguir el recorregut del
protagonista i albirar els animals amb qui s’ha trobat. Així explica en el
present allò que ha passat.
Teresa Duran presenta, per acabar, les obres Ado-ka-frè (2002) de Victor, on es pot seguir el recorregut
d’una camiseta deportiva des de la fabricació fins al seu reciclatge en una ONG
africana, i l’àlbum OVNI (2006)
de Lewis Trondheim i Fabrice Parme, un llibre que conta la història íntegra de
la humanitat.Espai
Com amb el temps tota història transcorre en algun lloc, i normalment diversos llocs seguits. Però Teresa Duran presenta aquests treballs que juguen amb la bidimensionalitat i el format del llibre.
Bruno Munari juga, en Nella nebbia di Milano (1968), amb les textures contraposades del paper
vegetal i Canson. Així reconstrueix un viatge des del centre de Milà, cobert
per la boira, fins a un circ colorit a la perifèria.
El format reduït del llibre Histoire d'un petite souris fermée dans un livre...
(1980) de Monique Félix dóna la versemblança a la història d’una rateta (de mida real) perduda
entre les pàgines.
Una
altra forma de transformar l’espai bidimensional en espai real és convertir
l’àlbum en un escenari teatral. La representació icònica equival en aquests
llibres a la de la representació teatral. Perrine Ruillon narra el diàleg entre
l’il·lustrador, que sempre apareix en fotos a la pàgina esquerra, i el seu
gargot, dibuixat a la dreta, en el llibre Le petit dessin avec une culotte
sur la tête (2001). Aquest últim es queixa
de ser mal fet, mentre que el primer no entén gaire que li demana la seva
creació. Un altre drama d’aquest format és Oeil pour oeil... (2003) de Nicolas Bianco-Levrin, en el qual un llop
s’encara amb el seu reflex de la pàgina oposada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada