La petita Messi i el seu estimat oncle

La petita Messi i el seu estimat oncle 
Text i il·lustracions de Pia Lindenbaum
Títol original Lill-Zlatan och morbror raring 
Traducció de Carolina Moreno Tena
36 pàgines, 27 x 22 cm, cartoné, Takatuka
Any de publicació 2009, de l’original 2006
      
En l’àlbum La petita Messi i el seu estimat oncle Pia Lindenbaum dóna un exemple de com convertir els tabús en normalitat social. Parla dels rols de gènere, de l’homosexualitat, de costums estrangers i de la nuesa, sense focalitzar en ells, sense fer-los el tema del llibre, és a dir amb tota normalitat. Al contrari, el llibre tracte dels sentiments de la protagonista i en concret de la gelosia.
Elisa o bé la petita Messi, com el seu estimat oncle li diu, experimenta gelosia quan apareix l’amic d’ell, Lourenço. Ara ha de compartir en Tomàs i no li agrada gens. Després de fer una mala jugada rere l’altra al Lourenço, està forçada a relacionar-se amb ell, perquè el tiet està malalt. És quan es dóna compte, que no és tan avorrit, pesat, ximple, vaja, insuportable com semblava al principi. Ben al contrari. El Lourenço sap molt de futbol, en diferencia al seu oncle, i el futbol és el passatemps favorit de la petita Messi, tret d’estar amb en Tomàs.
Ni una paraula que l’Elisa, sent una nena, juga futbol, ni que el Tomàs i el Lourenço siguin parella. I justament és això que fa que aquest llibre és tan especial. Està bé que hi hagi llibres com Rei i Rei (Linda de Haan i Stern Nijland, 2000), Tres con Tango (Peter Parnell i Justin Richardson, 2005) o Julia, la niña que tenia sombra de chico (Christian Bruel, 1976) Són llibres més que necessaris, ja que consciencien al lector de la desigualtat social. Però fins que aquestes situacions no es troben incorporades com a situacions ordinàries, fins que en els llibres no apareixen una parella d’homosexuals, mares que utilitzin una taladora o nens que ballen, amb la mateixa freqüència com una parella d’heterosexuals, un pare que llegeix el diari o nenes vestides en faldilles roses, no podem dir que formen part de la normalitat social. I perquè hi arribem és necessari que els autors i il·lustradors es distancien dels estereotips per incorporar aquelles situacions que ja trobem en el dia a dia.
Després de tot cal dir que també Pia Lindenbaum cau en l’ús dels clixés. En Tomàs, amb les seves camises florides i multicolors, amb les arracades, amb la professió de perruquer, amb la sensibilitat i la facilitat per plorar i amb la indiferència pel futbol, representa l’estereotip de l’home gai. Característiques encara més marcades en comparació amb els seus germans, representats amb camises i corbates seriosos i aficionats al futbol. Que tots tres encara visquin amb la mare, podria ser una picada d’ullet de l’autora. Les mirades de desaprovació que dirigeixen cap al seu germà al principi del llibre i les postures de preocupació per la influència negativa que podria tenir en la seva neboda quan ella, decebuda perquè no s’esperava haver de compartir l’oncle, renega veure ningú, demostren l’opinió vigent d’una gran part de la població. No obstant introdueix un contrapès al personatge de l’oncle: Lourenço, la seva parella, “[t]é pinta de ser molt avorrit, i porta uns pantalons horribles”, observa la protagonista. Tampoc sap cuinar gaire i és bo jugant al futbol.
Malgrat que el tractament de l’homosexualitat a la par amb els interessos “masculins” de la protagonista són les temes més destacats del llibre (deixant de banda la història principal de la superació de la gelosia), són introduïdes altres motius poc freqüents en els àlbums il·lustrats, almenys com a context i ambientació de l’obra i no com a tema principal. L’home de color que apareix en un dels plans igual és el motiu més habitual, “el negre obligatori de l’obra”, que, potser, destaca més per ser l’únic que per sortir en la història. El regal de la serp en un pot de vidre que porta en Tomàs, probablement d’Àsia, és lliurat i acceptat amb entusiasme. Demostra l’acceptació pels costums de cultures diferents, a pesar de la reacció de l’àvia (“Usshh! Què és això”), que podria ser interpretada més com a repugnància a l’animal que a la cultura. Així trobem en l’ambientació de les cases també objectes d’altres cultures, clarament souvenirs dels viatges de l’oncle. I per últim el cul nu d’una dona en els vestuaris, detall que potser m’ha sorprès més, positivament per descomptat. La nuesa en els àlbums il·lustrats, malauradament, és molt escassa, tot i ser l’estat més natural de l’ésser humà. Trobar-ho en un llibre de Pia Lindenbaum potser és menys sorprenent, al capdavall és sueca.
Per acabar aquesta ressenya, amb la intenció de no fer-la massa llarga i pesada, malgrat que encara hi queden moltes temes a comentar –com per exemple una recensió de la il·lustració, que, com és habitual en un bon àlbum il·lustrat, dóna força pistes complementàries al text; una descripció de les curiositats del llibre, com les referències il·lustratives a altres obres de l’autora; o una anàlisi de les mirades en aquest llibre, que revelen moltíssims pensaments, sentiments i relacions entre els personatges, per no oblidar-nos de comentar el tema principal, la gelosia– vull fer una petita crítica. Probablement no hauria agafat aquest llibre, si no fos perquè és de l’editorial Takatuka, garantia per la bona literatura infantil, per causa de la portada. Encara que és molt coherent amb els temes abans mencionats, es veu a la protagonista fent una mala jugada a en Lourenço (acta de la seva ràbia) i el títol està escrit en lletres roses (pista del tema de l’homosexualitat), està massa carregada. Baldament sigui una escena del llibre, aixafa la vivacitat de les il·lustracions que hi trobem a l’interior. Lindenbaum alleugereix els quadres multicolors i guarnits amb detalls amb espais en blanc i crea així un equilibri agradable, que no és en la portada. Causa d’això és la dificultat de llegir bé el títol. Un títol que és molt trobat, ja que deu cridar l’atenció per utilitzar el nom d’un ídol futbolista, però, en total coherència amb la crítica al rol dels gèneres, està feminitzat. Una cosa que no entenc, és perquè el llibre està publicat amb el nom real de l’autora i no amb el seu pseudònim, Pija Lindenbaum, com és habitual en suècia i altres països.
En conclusió, La petita Messi i el seu estimat oncle de Pia Lindenbaum és un llibre altament recomanable, pel seu tema principal, pels altres temes de crítica social que toca, però sobretot perquè és un llibre molt entranyable amb unes il·lustracions precioses. Esperem que es tradueixin més llibres d’aquesta gran autora i il·lustradora sueca a la nostra llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada