Podem deixar als nens opinar?

Marah Gubar (2013), “RiskyBusiness: Talking about Children in Children’s Literature Criticism”, Children’s Literature Association Quarterly, vol. 36, nº 4, winter 2013, pp. 450-457 

Graffiti de Banksy

Marah Gubar exposa en el seu article les dificultats de teoritzar sobre la infància en l’àmbit de crítica literària infantil. Així mateix complementa les dues maneres que ella ha identificat en els treballs de les últimes dècades, els que anomena el model diferencial i el model deficient, amb una manera pròpia, el model afí. Ella ressalta, que encara que hi hagi crítics que al·leguen no teoritzar sobre la infància en els seus treballs, per tant de prevenir conclusions impossibles de fer, és inevitable parlar de la infància, almenys de forma latent. Donat

que hi ha teories més deshumanitzants que altres, l’autora justifica, a partir del suposat anterior, que és important incloure una teoria sobre la infància en l’anàlisi acadèmica de la Literatura Infantil i remarca que el model que s’ha de crear per fer-ho pot aprendre dels intents insatisfactoris del passat.

Mafalda de Quino

Els investigadors que refusen parlar sobre la infància ho fan o bé per l’admirable compromís de no abusar del poder desequilibrat entre adults i infants, o bé justificant que la Literatura Infantil és un producte adult (producció, distribució, compra-venda) per nens. Però ho fan sobretot per evitar l’efecte normatiu que això pot provocar. Aquests crítics tenen raó en ressaltar l’efecte que una opinió professional sobre la infància pot tenir en els lectors (pares, educadors, professors, etc.) de les seves teories, però s’equivoquen pensant que es pot esquivar no parlant sobre el tema. Justificant que els nens són un ens tan desconegut que com a investigadors no són capacitats de posar-se en la seva pell i per tant no hauran de fer suposicions sobre la infància, cauen en el model diferencial. Les teories sobre la infància adherents a aquest model justament consideren a adults i nens com a essencialment diferents, veuen els infants quasi com una espècie distinta.

Per tant, aquests teòrics, que asseguren no dir res sobre la infància, en realitat desprestigiar l’opinió infantil, en afirmar el poder i la veu adulta en la crítica de la Literatura Infantil i silenciar a la vegada la dels nens. D’aquesta manera transmeten als lectors la impressió que la veu infantil no és valida, el que produeix l’efecte d’ignorar qualsevol participació infantil en la teoria de la infància i la seva literatura.

A Moon or a Button: A Collection of First Picture Ideas (1959) de Ruth Krauss

I hi ha treballs que recullen aquesta veu. Els investigadors Robin Bernstein i Sara L. Schwebel recullen dates sobre la recepció infantil de la literatura, a través de l’impacte que tenen en el joc i les converses dels participants. Seguint aquesta línia d’inclusió de l’opinió infantil trobem també estudis d’Holly Blackford, M. O. Grenby, Jerry Griswold, Laurie Langbauer i Karen Sánchez-Eppler, entre altres. Marah Gubar està escrivint un llibre, que analitzarà la possible col·laboració de nens en la Literatura Infantil. En el cas dels àlbums il·lustrats dóna l’exemple de dues autores que van crear algunes de les seves obres a partir d’estudis previs de camp en guarderies. Per una banda Ruth Krauss, en concret pels llibres Somebody Else’s Nut Tree and Other Tales From Children (1958) i A Moon or a Button: A Collection of First Picture Ideas (1959), i per l’altra la fotògrafa Jill Krementz. Ambdues es basen en els seus treballs sobre estudis de l’antropòloga Margret Mead de la Columbia University i mencionen haver-se inspirat en les seves classes. Per cert, Krauss i Krementz han sigut força ignorades per la crítica literària.

Katharine Goes to Nursery School de Jill Krementz

Gubar treballa també en el seu nou llibre en un model alternatiu al diferencial i deficient: el model afí. Aquest model es basa sobre la idea que nens i adults són semblants, és a dir, ni són exactament el mateix ni radicalment diferents. El concepte d’afinitat indica familiaritat, connexió i similitud, sense implicar homogeneïtat, uniformitat i igualtat. Els adults, tal com els nens, són humans i per tant dignes de tenir veu, el contrari seria deshumanitzant. El model sí que considera el concepte d’infant com a diferent de l’adult, basant-se sobre la dependència que tenen els nens durant els primers anys de vida. Però tracte les diferencies com a graduals (els infants s’independitzen progressivament) i no essencials, com en el model diferencial. En contrari al model deficient, es considera que els infants tenen veu i es reconeix, inclús, habilitats i virtuts que els adults no tenen. D’aquesta forma no només no infravaloren els infants, a la vegada tampoc sobrevaloren els adults.

Per acabar l’article, Gubar recorda que les teories en general solen ser limitades i reductives, que no abasteixen la realitat, més complex, variada i polifacètica. O com diria Jaqueline Rose “Real children always exceed the sum total of our inquiry”.